Viatge pel Regne d'Aragó

14è dia. Colliure - Girona (170km)

2008-07-12T11:49:00.000-07:00

Quina pena, darrer dia de viatge. Ens acomiadam de Colliure i de França, però no del Mediterrani, perquè avui ens toca conèixer la Costa Brava. Agafam direcció sud i abandonam França per Portbou.La primera aturada la feim ja dins el Parc Natural del Cap de Creus. Pujam al Monestir de Sant Pere de Rodes, que té una vista excepcional de tota la península. El monestir és monumental, però va ser expoliat per complet. Malgrat això, encara es pot apreciar la seva arquitectura gràcies a una profunda recuperació feta a finals dels 90.
Davallam el camí del monestir i ens dirigim cap a Cadaquès, la joia del Cap de Creus. El poble és tranquil i preciós. Un bon exemple de vila marinera del Mediterrani.
Diven que l'Alt empordà és allà on es menja millor de tot Catalunya. Si voleu gaudir d'un bon plat de peix, no dubteu en anar a Can Rafel. És molt fàcil de trobar, està al bell mig de la vila, devora la mar. La dorada està per llepar-se els dits.
Dalí va estiuejar a Cadaquès durant molts d'anys i els veïnats aprofiten la seva figura per explotar-la turísticament.
Continuam una mica més cap a l'Est, fins a l'extem llevantí d'Espanya. El cap de Creus és una zona rocosa, plena de cales i un paisatge erosionat per la força del vent i l'aigua.
Del Finisterre gallec al Finisterre pirenenc.
Ara sí ens acomiadam del Mediterrani i posam rumb a Girona, final del viatge. En arribar, recorrem la ciutat, passejant per la vorera del riu Onyà i els seus ponts. Visitam el barri vell, que conserva part de la murada i de les antigues portes de la ciutat.

Han estat 14 dies intensos, llàstima que s'acabin. Tot l'any hauria de ser vacances, el viatje a Itaca no hauria de tenir "aturai".

"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben...." Lluis Llach.

13è dia. Perpinyà-Colliure (35km)

2008-07-10T13:52:00.000-07:00

Penúltim dia del nostre viatge... tot el bo s'acaba. Ens acomiadam de Perpinyà fent una completa visita al Castell dels Reis de Mallorca. El fundador dela dinastia mallorquina va ser Jaume II, fill de Jaume "el conqueridor", que es va casar amb Esclaramunda. Ciutat era molt millor que Perpinyà però, per qüestions estratègiques, el rei es va estimar més posar la seu del regne al continent.
El Palau és gran i ha sofert nombrosos afegits durant el pas del temps que han engrandit el recinte. Sens dubte, és el millor que té Perpinyà.
Deixam la xafogor de la seu del Rosselló i ens dirigim cap a la mar, a Colliure. A la fi, tornam a veure el Mediterrani i a gaudir de l'oratge del mar (també conegut com vent de la gloria :-). Colliure és el bressol del fauvisme i no és d'extranyar, perquè esta ple de racons pintorescos.
També és el poble on va morir Antonio Machado. Aquí podeu veure la seva tomba, a la que no deixen de dur flors. El poeta va morir el 22 de febrer de l'any 1939, després de travessar la frontera malalt, quan l'Exèrcit Republicà havia estat derrotat. In memoriam: "Y cuando llegue el dia del último viaje/ y esté al partir la nave que nunca ha de tornar/ me encontraréis a bordo ligero de equipaje/ casi desnudo, como los hijos del mar".

12è dia. Puigcerdà - Perpignyà (160 km)

2008-07-10T12:42:00.000-07:00

Avui hem canviat de país i ens hem posat en camí cap al nostre destí final: Perpinyà, seu dels reis de Mallorca. Abandonam Puigcerdà i partim en direcció nord-est. En un parell de quilòmetres travessam la frontera per Bourg-Madame, al departament dels Pirineus Orientals. Aquest departament és l'antiga regió històrica del Rosselló, que a França també anomenen Le Pays Catalan. Com veis, la bandera de la regió és la mateixa que la catalana.
La primera aturada la feim a Mont-Luis, una localitat amb murada i ciutadella, dissenyada per Vauban, l'enginyer de Lluis XIV. Baix les ordres del rei sol, aquest enginer es va encarregar de crear la línea de fortifiació quan França va firmar amb Espanya el Tractat dels Pirineus, al 1659. Els francesos volen ara que tota aquesta línea defensiva traçada per Vauban sigui declarada com Patrioni de la Humanitat.
Continuam en la mateixa direcció cap a Villefranche de Conflent. La carretera té molt de rost i està plena de corbes. Una bona opció per gaudir del paisatge i oblidar-se del cotxe és agafar un tren que sorteja la myuntanya amb ponts com aquest.
A Villefranche de Conflent ens desviam cap a Casteil, en direcció al Canigó, d'uns 3.000 metres d'altitud. Des d'aques poble s'ha de caminar uns 40 minuts costa per amunt per arribar a l'Abadia desant Martí.
El recinte està enclotat a la muntanya i conserva un claustre amb capitells romànics.
A na Laura li va agradar tant que es va posar els hàbits de monja i es volia quedar amb Sor Citroen, que ens va acompanyar durant la visita.Seguim en direcció nord-est i arribam a Perpinyà, localitat on Jaume II va situar la seu del Regne de Mallorca.

El Palau dels Reis de Mallorca tanca a les 18 hores, així que no arribam a temps. Per sort, durant l'estiu fan concerts a la fresca als jardins del castell.
Això és ca nostra, o gairebé. Tots els noms dels carrers estan en Català i, com veis, Mallorca i el regne d'Aragó hi estan ben presents.

11è dia Sort-Puigcerdà (140km)

2008-07-08T14:37:00.000-07:00

Darrer dia abans de travessar la frontera cap a França. Abandonam Sort i ens dirigim en direcció sud-est cap a la Seu d'Urgell, capital de la comarca de l'Alt Urgell, per la N-260. Travessam la Serra de Rubió i el Coll del Cantó, a més de 1.400 metres d'altitud. Assolim la temperatura diurna mínima que hem trobat en tot el viatge: 17 graus. La carretera, que passa pel Parc Natural de l'Alt Pirineu, té bells miradors, on feia molta frescor!

Arribam a la Seu d'Urgell i aprofitam per visitar el Museu de la Cataderal de Santa Maria, que conserva una gran mostra d'art romànic, entre d'altres, retaules i esculptures de la Vall del Boí.
La vila és seu de diòcesi i es troba a poca distància d'Andorra. Precisament el Bisbe d'Urgell ostenta el títol de Príncep d'Andorra, l'últim títol d'aquest tipus que resta a Europa. Passam també pel barri de Castellciutat, germen de la ciutat, que no mereix la visita de cap viatger pel seu llastimós estat.Tornem al cotxe i ens dirigim cap a Puigcerdà. En aquesta ocasió, el riu Segre ens fa de guia durant la resta del camí.
Paga la pena fer una aturada a Arsèguel, un preciós llogaret, que té l'únic campanar-farola del món :-).
La carretera que va a Puigcerdà des de la Seu d'Urgell està plena de viles amb encís. Aquesta és Montellà, des de la que surt un camí angost que du al santuari de Bastanist.
Malgrat ser estreta, la carretera està alfastada i en bon estat.
Després de 7 quilòmetres des de la N-260, trobam el Santuari.
Una altre senyal viària curiosa. Què fa aquesta prohibició de motocicletes en mig d'un camí de terra perdut de la mà de Déu? Segur que antuvi, hi havia una processó clandestina de motociclistes heretges que anaven a Bastanist.

Abandonam la provícnia de Lleida per Bellver de Cerdanya i entram a la província de Girona. Arribam a Puigcerdà, un poble de 9.000 habitants, amb clima benigne i residencial, ideal per estiuejar fresquet. Ens allotjam a l'Hotel el Lago, que reb el nom d'un estany artificial al voltant de la què es varen aixecar nombroses vil·les d'estiueig burgeses.
Sens dubte, la bicicleta és la millor forma de fer turisme. Anam pels voltants de Puigcerdà, rodant per la" ruta dels Contrabandistes", que unia el poble amb la veïna França.
Per davallar tots els sants ajuden, però per pujar...
Què hi farem? Si arriba al cansament descansarem en aquest camp d'Ordi.
Si vos agafa la fam a Puigcerdà, no dubteu en anar a una Pizzeria que està devora l'antic Casino. És molt fàcil de reconèixer perquè té una petita terrassa. També fan menjar per endur. El sopar fou mel!
I per acabar una d'animalets, avui toquen cavalls. "Ai, cavallet quan eres jove, què hi anaves de ben pentinat..."

10è dia. Taüll - Sort (91km)

2008-07-07T11:49:00.000-07:00

Abandonam Taüll i ens acomiadam de la vall del Boí. Anam en direcció sud-est, cap a la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars Jussà. Agafam la N-260... a Aragó hem vist carreteres terciàries en millor estat. És cert que s'ha de passar un port de muntanya de 1.500 metres d'altitud, però no s'explica el deteriorament de la calçada.
A la Pobla del Segur arribam en dilluns, un dia tard. El primer diumenge de juliol la vila celebra la Diada del Raiers i els seus veïnats rememoren l'època en la que davallaven els troncs pel riu per vendre la fusta.
Continuam cap al nord en direcció a Sort, pel Congost del Collegats, que separa la comarca del Pallars Jussà de la del Pallars Sobirà. El riu Noguera Pallaresa uneix ambdues comarques i ens acompanya en la nostra ruta septentrional. Paga la pena aparcar el cotxe al congost i fer una excursioneta fins a l'Argenteria, una formació rocosa que, segons diuen, va inspirar a Gaudí a l'hora de construir la Sagrada Família.
La següent aturada la feim a Gerri de la Sal, que té una bella ribera amb un monestir molt malmenat.
Arribam a Sort, que com veis, ha condicionat una part del riu per als caiacs.
En aquesta comarca lleidatana i pirenenca es poden fer molts d'itineraris. Noltros decidim fer-ne un de curtet. L'inici de la nostra excursió comença a Rialp, a un parell de quilòmetres al nord de Sort. La ruta dura tres horetes i recorre la Vall d'Àssua.
Encara que ho paregui, no estic fent tai-chi :-)
Justament! Vàrem agafar malament l'itinerari i no ens va quedar més remei que travessar el riu Sant Antoni. Batuadell quin aigua més freda! Casi se'ns congelen els dits dels peus.
Per ventura va ser la fredor de l'aigua, o qui sap si el cansament acumulat, però na Laura es va posar malalta. No queda més remei que avortar l'excursió i tornar a l'hotel. No hi ha res que no curi una camamilla i un poc de xarop de llençol.

Ah! i evidentment compram loteria a la Bruixa d'Or, tot sigui perquè el propietari d'aquesta Administració de Loteria pugui anar de viatge a la Lluna. El negoci també dissenya participacions personalitzades per a la grossa de Nadal, com aquesta feta per a les Joventuts d'Esquerra Republicana.

9è dia. Erill la Vall - Taüll (20km)

2008-07-06T14:56:00.001-07:00

Avui ens hem pres el dia amb calma i ens hem dedicat a visitar la vall de Boí xino-xano i a conèixer amb tranquil·litat les seves esglésies romàniques. Després de dir adéu a Erill la Vall, ens hem dirigit a Durro.
A més de visitar l'església de la Nativitat, hem fet una petita excursió a peu fins a l'ermita de Sant Quirc.
El paisatge recomforta, hom s'oblida dels problemes aquí.

Però, sens dubte, la joia de la vall és aquesta església romànic-lombarda, la de Taüll. La construcció té a l'àbside la famosa pintura mural del Pantocràtor.
A Taüll ens hem allotjat a l'Hostal de San Climent que, malgrat no tenir un bon servei (ens han donat la clau i se n'han anat perquè "els dilluns tanquen"), té una bona vista del campanari de Taüll.
Des de Taüll hem fet una petita excursió fins al Pla de l'Ermita, pujant per un rierol.

De vespre Taül sembla un llogaret fantasma. La veritat és que no estam trobant molts turistes pel Pirineu. Millor, més amples!
I per acabar volem retre homenatge a Nadal. Hem vist el maratonià partit sencer i durant les interrupcions per mor de la pluja, hem pogut anar de passeig. La seva gesta és estratosfèrica.

8è dia. Roda de Isábena - Eri la Vall (120 km)

2008-07-05T14:34:00.000-07:00

Avui hem canviat de província, passant a Lleida, així que també mudarem la llengua, emprant l'idioma autòcton. Abandonam Isàbena en direcció sud-est. Estam a la comarca de Ribagorça. La primera aturada l'hem feta a la seva antiga capital, Benabarre. La vila, molt deteriorada, té un castell que va presidir Jaume II, primer comte de Ribagorça. La zona forma part de la franja d'Aragó, on ja es parla el Català.
Contiuam en direcció est fins arribar al riu Noguera-Ribagorçana, que separa Lleida d'Osca. Pujam vorejant el riu en direcció cap al nord, fins arribar a Lo pont de Motanyà. El poble té un pont penjant que travessa el riu.
Seguim cap al Nord, a pocs quilòmetres aturam a Montanyà, una de les viles que hem visitat amb més encís. Quan es travessa aquest pont, hom sent retrocedir a l'Alta Edat Mitjana.

Hem tornat a passar dels trenta graus centígrads. Feia molta basca. A més d'asseure a l'ombra, ha fet falta pegar un capfico al riu.
Diem adéu a Osca i entram a la província de Lleida, en direcció a la Vall del Boí, una zona farcida d'esglésies romàniques i aferrada al Parc Natural d'Aigüestortes.
El primer vespre el passam a Eri la Vall, bressol de la família de Ramon Llull.
Abans de que faci fosc, encara tenim temps de visitar l'església de Sant Josep, al llogaret de Boí. Tots els pobles de la vall es comuniquen per camins que es poden fer a peu en una horeta.

Una curiosa escena d'amor?

7º día. Morillo de Tou - Roda de Isábena (130km)

2008-07-04T14:49:00.001-07:00

Hoxe abandoamos definitivamente a Alta Montaña. Abandoamos Morillo de Tou en dirección sur, bordeando o Embalse Mediano. A nosa primeira parada foi Abizanda, capital cultural da comarca do Sobrabe, e cunha preciosa torre lombarda situada nunha atalaia que preside a vila.

Se visitámo-lo museo de Crenzas e Supersticións podemos subir á torre. Ademáis, nos explican
tódalas crenzas da rexión. Unha delas é pór aldrabas con formas fálicas. Para mostra un botón.

Na vila consérvase elementos da arquitectura tradicional coma este"aventador" unha construcción aberta que deixaba pasar o vento para que separara o gran da palla.
Continuamos cara o sur, en dirección a Naval, onde nos levamos a sorpresa do día. Tiñamos lido que na aldea había unhas salinas, pero, claro, ¿de onde diaño sacan o cloruro sódico se non hai mar nin miñas? Simplemente dun manantial de auga doce que ten unha alta concentración en sal, máis ca auga do Mar Mditerráneo.

Seguimos baixando pola Serra das Salinas, en dirección a Barbastro. Entramos na comarca do Somontano, famosa polos seus viños. O chasco do día. Pese a ter sido sede catedralícea, a cidade se conserva moi mal. Ademáis, a catedral estaba en obras. A única fotografía que facemos é a deste curioso cartel de Ámbar, a "Estrella Galicia" de Aragón.
Catro cultivos do Somontano, na Sierra das Salinas: Uva, Aceituna, Trigo e Amédoas.
Encamiñámonos en dirección norte-leste, cara Roda de Isábena, na comarca de Ribagorza. A vila posúe a Catedral máis pequena de España. Durante séculos foi un mosteiro-fortaleza habitado por monxes agustinos.
Paga a pena visita-la catedral e mais o claustro, onde hai un restaurante no que ceamos coma frades por dous patacóns.
Un dos miradores de Roda de Isábena.
Outro dos miradores, neste caso o da nosa habitación, na Hospedería da vila.
Seguimos a ter unha calor abafante, así que decidimos baixar ata o río Isábena para darnos un chapzón no río.

6º día, Bielsa - Morillo de Tou (70km)

2008-07-03T12:28:00.000-07:00

Tras darnos unha boa homenaxe no desaiuno abandoamos Bielsa en dirección sur, pola Congoto das Devotas, bordeando o río Cinca.
Hoxe visitamos o Val de Chistau, que estivo incomunicado ata os anos 60. Nel atópanse vilas coma Plan, famosa porque ata ela chegou a primeria caravana de mulleres, unha curiosa iniciativa para frear a despoboación da zona. O río cinqueta pasa por tódolos lugares do val.Tras preguntar información en Plan, chegamos a San Chuan de Plan. A aldea é a cabeceira do val. Se puidera escoller lugar para enterrar os meus osos... este sería un bo sitio.

Non é unha paisana de Chistau vida na caravana, é Laura albiscando a fermosa paisaxe.
Camiñamos por un sendeiro que comeza na Ponte dos pecados, tras deixar San Chuan de Plan. A camiñata é agradable e, ademáis, atopamos fresas silvestres. Demos boa conta delas ata fartar.
Posiblemente, o val de Chistau sexa un dos mellores sitios para perderse...
De novo no coche subimos ata Chistén (Gistaín), onde acaba a estrada. Alí xantamos un guiso de cordeiro que estaba para lamberse os dedos.
O coche deixámolo nun bo sitio, a carón do bebedorio :-)

Abandoamos o val e continuamos cara o sur, pasando por Aínsa. A escasos quiómetros de alí está Morillo de Tou, onde pernoctamos. É unha vila abandoada pola construcción do Ebalse Memdiano, recuperada polo Goberno, e rexentada por Comisións Obreiras. Como estamos afiliados, pois temos desconto.
Tras nós, o Embalse Mediano.
Unha xoaniña para despedirnos.

5º día, Escalona - Bielsa (80km)

2008-07-02T23:32:00.000-07:00

Nulle dia sine excursión. Hoxe encmiñamos os nosos pasos cara Tella, outra aldea perdida da man de Deus, a máis de 1.400 metros de altura. O lugar ten un roteiro por hermidas. Todas están abertas e se poden visitar libremente.Ésta é a de San Juan e San Pablo. Ademais da súa ubicación privilexiada, data de 1018 (casi ná!).

Ata aquí peregriñan por agosto os veciños de Tella. Esa é a súa primixénea igrexa. Se algún día pasades por esta aldea, non dubidedes en parar a xantar no único bar que hai. Ten unhas vistas espectaculares e está rexentado por un arxentino, que abre o local tódolos veráns. Fai comida típica da súa terra.

Típica paisaxe do pirineoaragonés coas "bordas", ou casas de Pastor.
Continuamos cara o norte polo Congosto das Devotas (un paso aberto a comezos do século XX) ata chegar a Bielsa. Esta vila está a uns 12 kilómetros de Francia. O tempo non acompañaba e, non querendo mollarnos coma en Ordesa, optamos por quedarnos na vila, sen ir ó val de Pineta.
Fixemos boa escolla. O museo etnolóxico é moi entretido, do mellorciño que vimos. Está cheo de audovisuais e obxetos recuperados. Nel cóntanche as vicisitudes que pasou a poboación durante a Guerra Civil. O coñecido episodio da "Bolsa de Bielsa", supuxo a evacuación de toda a poboación, que tivo que cruzar os pirineos nevados para chegar a Francia. A vila foi bombardeada e arrasada. A división 43, dirixida por Antonio Beltrán "l'esquinazau", tivo que abandoar a zona despois de meses de resistencia contra as tropas franquistas.
Algo de historia antes de rematar. No mesmo museo puidemos ler a lenda que da nome ós Pirnieos. O deus Atlante, que sostiña as columnas da terra, e Hércules eran enemigos. Sen embargo, o segundo estaba enamorado dunha filla de Atlante, Pirene. Desesperado polas negativas de seu pai, Hércules destruíu a Atlántida. Pirene fuxiu ás montañas e prendeuse lume. Cando tivo noticia do feito, Hércules foina enterrar coas súas propias mans e poñéndolle grandes rochas por riba do cadáver, creou os Pirineos.

4º día, Broto - Escalona (80km)

2008-07-01T14:42:00.000-07:00

Continuamos polo val de Ordesa, en dirección leste. Hoxe a condición das estradas foi inversamente proporcional á beleza das aldeas que visitamos.
Pasamos por Fanlo, que non ten máis dunha ducia de habitantes. A continuación visitamos Vió, aínda con menos veciños e máis casas derrubadas.
O nome completo do Parque Nacional que estamos a visitar é Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. Tra-las miñas costas está esta montaña.
En Buerba, outro lugar, paramos xantar. Se buscades un trato familiar, nada mellor que Casa Lisa. Tortilla de ovos caseiros e posibilidade de botar a lingua a pacer.
Continuamos costa arriba. Puértolas debe de ser un dos núcleos de población máis altos que visitei. está por riba dos 1.500 metros. Camiñando polas súas empinadas rúas, un "se codea" cos montes.

Conducimos polo Cañón de Añisclo, hai que ir con moita precaución e ser cortés. A paciencia paga a pena.

E para rematar, un chapuzón no río Yaga.

Hoxe voltamos ter moita calor. Pero as treboadas de verán, siguen preto. Para mostra, un botón.

3º día, Torla - Broto (20km)

2008-06-30T12:38:00.000-07:00

Hoxe visitamos o rei dos Parques Nacionais, o Parque Nacional de Ordesa. Estamos na alta montaña, a mágoa foi que nos colleu a auga... e de que maneira. Houbo unha treboada de verán do máis completa: choiva, lóstregos, tronos e sarabia.

O "hayedo" e as fervenzas de Ordesa son dignas dunha boa excursión.

Tra-la treboada chegou a calma e fumos a Broto a darnos unha ducha de auga quente. Non sendo tan xeitosa coma Torla, a aldea tamén ten o típico encanto das aldeas do pirineo.

2º día, Jaca - Torla (110km)

2008-06-29T16:04:00.001-07:00

Hoxe tivemos o día máis tórrido do ano no Pirineo Aragonés, non baixamos dos 30 graos. Espertamos nunha Jaca que durmía a resaca das súas festas. Puxemos dirección a Canfranc e decidimos coller un sendeiro para visitar a estación modernista.

A estación Internacional de Canfranc é modernista e colosal, unha das estacións máis grandes do noso país e que, desgraciadamente, se atopa nun estado de abandono. A liña, que noutro tempo conectaba Francia con Aragón, está cortada. Por ela xa só circula un triste tren rexional. Actualmente, están a restaurar a deteriorada estación.

Tras unha visita a Biescas, enfilámonos cara Torla, unha aldea pirenaica situada ós pes do Parque Nacional de Ordesa. A paisaxe é fermosa, chea de antigos vales glaciares en forma de "u", cun desnivel que impresiona.
A vila de Torla é moi xeitosa e o hotel está a mar de ben. Durante a maior parte do ano, en Torla non viven máis de 200 persoas. As súas rúas son estreitas, cheas de currunchos con encanto.

O día rematámolo vendo o partido da selección. Na vila había un ambiente digno do Ernst Happel de Viena. Cando rematou o encontro, a euforia cundiu entre a paisanaxe e acabaron organizando de forma espontánea unha charanga cacofónica que percorreu toda a vila.

1º día, Logroño - Jaca (230km)

2008-06-28T16:18:00.000-07:00

Sábado 28 de xuño. Comeza a nosa viaxe (¡ben!). Saímos de Logroño en dirección a Jaca. Tras pasar Pamplona e deixar Esa, entramos en terras de Aragón.

Laura conduce. A primeira parada facémola en Leire, mosteiro e panteón dos primeiros reis navarros.

Continuamos polo pantano de Yesa, longo coma un día sen pan. Ó seu redor hai unhas cantas aldeas abandoadas.

Pasamos por San Juan de la Roca, mosteiro e panteón dos Ramiro, a primera dinastía dos reis de Aragón. Segundo conta a lenda, un noble chamado Oto, que estaba cazando pola zona, atopouse cos restos dun ermidaño incorrupto e decidiu construir aquí un Mosteiro.

Volverán las oscuras golondrinas a volar... Antes de chegar a San Juan, paramos en Berdún para xantar. A vila está encaramada no alto dunha colina.

Chegamos a Jaca. Están en festas, as de San Pedro. Aquí facemos parada e fonda. Malia a calor, hai máis de 30 graos, aínda hai neve nas montañas.