14è dia. Colliure - Girona (170km)

Quina pena, darrer dia de viatge. Ens acomiadam de Colliure i de França, però no del Mediterrani, perquè avui ens toca conèixer la Costa Brava. Agafam direcció sud i abandonam França per Portbou.La primera aturada la feim ja dins el Parc Natural del Cap de Creus. Pujam al Monestir de Sant Pere de Rodes, que té una vista excepcional de tota la península. El monestir és monumental, però va ser expoliat per complet. Malgrat això, encara es pot apreciar la seva arquitectura gràcies a una profunda recuperació feta a finals dels 90.
Davallam el camí del monestir i ens dirigim cap a Cadaquès, la joia del Cap de Creus. El poble és tranquil i preciós. Un bon exemple de vila marinera del Mediterrani.
Diven que l'Alt empordà és allà on es menja millor de tot Catalunya. Si voleu gaudir d'un bon plat de peix, no dubteu en anar a Can Rafel. És molt fàcil de trobar, està al bell mig de la vila, devora la mar. La dorada està per llepar-se els dits.
Dalí va estiuejar a Cadaquès durant molts d'anys i els veïnats aprofiten la seva figura per explotar-la turísticament.
Continuam una mica més cap a l'Est, fins a l'extem llevantí d'Espanya. El cap de Creus és una zona rocosa, plena de cales i un paisatge erosionat per la força del vent i l'aigua.
Del Finisterre gallec al Finisterre pirenenc.
Ara sí ens acomiadam del Mediterrani i posam rumb a Girona, final del viatge. En arribar, recorrem la ciutat, passejant per la vorera del riu Onyà i els seus ponts. Visitam el barri vell, que conserva part de la murada i de les antigues portes de la ciutat.

Han estat 14 dies intensos, llàstima que s'acabin. Tot l'any hauria de ser vacances, el viatje a Itaca no hauria de tenir "aturai".

"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben...." Lluis Llach.

13è dia. Perpinyà-Colliure (35km)

Penúltim dia del nostre viatge... tot el bo s'acaba. Ens acomiadam de Perpinyà fent una completa visita al Castell dels Reis de Mallorca. El fundador dela dinastia mallorquina va ser Jaume II, fill de Jaume "el conqueridor", que es va casar amb Esclaramunda. Ciutat era molt millor que Perpinyà però, per qüestions estratègiques, el rei es va estimar més posar la seu del regne al continent.
El Palau és gran i ha sofert nombrosos afegits durant el pas del temps que han engrandit el recinte. Sens dubte, és el millor que té Perpinyà.
Deixam la xafogor de la seu del Rosselló i ens dirigim cap a la mar, a Colliure. A la fi, tornam a veure el Mediterrani i a gaudir de l'oratge del mar (també conegut com vent de la gloria :-). Colliure és el bressol del fauvisme i no és d'extranyar, perquè esta ple de racons pintorescos.
També és el poble on va morir Antonio Machado. Aquí podeu veure la seva tomba, a la que no deixen de dur flors. El poeta va morir el 22 de febrer de l'any 1939, després de travessar la frontera malalt, quan l'Exèrcit Republicà havia estat derrotat. In memoriam: "Y cuando llegue el dia del último viaje/ y esté al partir la nave que nunca ha de tornar/ me encontraréis a bordo ligero de equipaje/ casi desnudo, como los hijos del mar".

12è dia. Puigcerdà - Perpignyà (160 km)

Avui hem canviat de país i ens hem posat en camí cap al nostre destí final: Perpinyà, seu dels reis de Mallorca. Abandonam Puigcerdà i partim en direcció nord-est. En un parell de quilòmetres travessam la frontera per Bourg-Madame, al departament dels Pirineus Orientals. Aquest departament és l'antiga regió històrica del Rosselló, que a França també anomenen Le Pays Catalan. Com veis, la bandera de la regió és la mateixa que la catalana.
La primera aturada la feim a Mont-Luis, una localitat amb murada i ciutadella, dissenyada per Vauban, l'enginyer de Lluis XIV. Baix les ordres del rei sol, aquest enginer es va encarregar de crear la línea de fortifiació quan França va firmar amb Espanya el Tractat dels Pirineus, al 1659. Els francesos volen ara que tota aquesta línea defensiva traçada per Vauban sigui declarada com Patrioni de la Humanitat.
Continuam en la mateixa direcció cap a Villefranche de Conflent. La carretera té molt de rost i està plena de corbes. Una bona opció per gaudir del paisatge i oblidar-se del cotxe és agafar un tren que sorteja la myuntanya amb ponts com aquest.
A Villefranche de Conflent ens desviam cap a Casteil, en direcció al Canigó, d'uns 3.000 metres d'altitud. Des d'aques poble s'ha de caminar uns 40 minuts costa per amunt per arribar a l'Abadia desant Martí.
El recinte està enclotat a la muntanya i conserva un claustre amb capitells romànics.
A na Laura li va agradar tant que es va posar els hàbits de monja i es volia quedar amb Sor Citroen, que ens va acompanyar durant la visita.Seguim en direcció nord-est i arribam a Perpinyà, localitat on Jaume II va situar la seu del Regne de Mallorca.

El Palau dels Reis de Mallorca tanca a les 18 hores, així que no arribam a temps. Per sort, durant l'estiu fan concerts a la fresca als jardins del castell.
Això és ca nostra, o gairebé. Tots els noms dels carrers estan en Català i, com veis, Mallorca i el regne d'Aragó hi estan ben presents.

11è dia Sort-Puigcerdà (140km)

Darrer dia abans de travessar la frontera cap a França. Abandonam Sort i ens dirigim en direcció sud-est cap a la Seu d'Urgell, capital de la comarca de l'Alt Urgell, per la N-260. Travessam la Serra de Rubió i el Coll del Cantó, a més de 1.400 metres d'altitud. Assolim la temperatura diurna mínima que hem trobat en tot el viatge: 17 graus. La carretera, que passa pel Parc Natural de l'Alt Pirineu, té bells miradors, on feia molta frescor!

Arribam a la Seu d'Urgell i aprofitam per visitar el Museu de la Cataderal de Santa Maria, que conserva una gran mostra d'art romànic, entre d'altres, retaules i esculptures de la Vall del Boí.
La vila és seu de diòcesi i es troba a poca distància d'Andorra. Precisament el Bisbe d'Urgell ostenta el títol de Príncep d'Andorra, l'últim títol d'aquest tipus que resta a Europa. Passam també pel barri de Castellciutat, germen de la ciutat, que no mereix la visita de cap viatger pel seu llastimós estat.Tornem al cotxe i ens dirigim cap a Puigcerdà. En aquesta ocasió, el riu Segre ens fa de guia durant la resta del camí.
Paga la pena fer una aturada a Arsèguel, un preciós llogaret, que té l'únic campanar-farola del món :-).
La carretera que va a Puigcerdà des de la Seu d'Urgell està plena de viles amb encís. Aquesta és Montellà, des de la que surt un camí angost que du al santuari de Bastanist.
Malgrat ser estreta, la carretera està alfastada i en bon estat.
Després de 7 quilòmetres des de la N-260, trobam el Santuari.
Una altre senyal viària curiosa. Què fa aquesta prohibició de motocicletes en mig d'un camí de terra perdut de la mà de Déu? Segur que antuvi, hi havia una processó clandestina de motociclistes heretges que anaven a Bastanist.

Abandonam la provícnia de Lleida per Bellver de Cerdanya i entram a la província de Girona. Arribam a Puigcerdà, un poble de 9.000 habitants, amb clima benigne i residencial, ideal per estiuejar fresquet. Ens allotjam a l'Hotel el Lago, que reb el nom d'un estany artificial al voltant de la què es varen aixecar nombroses vil·les d'estiueig burgeses.
Sens dubte, la bicicleta és la millor forma de fer turisme. Anam pels voltants de Puigcerdà, rodant per la" ruta dels Contrabandistes", que unia el poble amb la veïna França.
Per davallar tots els sants ajuden, però per pujar...
Què hi farem? Si arriba al cansament descansarem en aquest camp d'Ordi.
Si vos agafa la fam a Puigcerdà, no dubteu en anar a una Pizzeria que està devora l'antic Casino. És molt fàcil de reconèixer perquè té una petita terrassa. També fan menjar per endur. El sopar fou mel!
I per acabar una d'animalets, avui toquen cavalls. "Ai, cavallet quan eres jove, què hi anaves de ben pentinat..."

10è dia. Taüll - Sort (91km)

Abandonam Taüll i ens acomiadam de la vall del Boí. Anam en direcció sud-est, cap a la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars Jussà. Agafam la N-260... a Aragó hem vist carreteres terciàries en millor estat. És cert que s'ha de passar un port de muntanya de 1.500 metres d'altitud, però no s'explica el deteriorament de la calçada.
A la Pobla del Segur arribam en dilluns, un dia tard. El primer diumenge de juliol la vila celebra la Diada del Raiers i els seus veïnats rememoren l'època en la que davallaven els troncs pel riu per vendre la fusta.
Continuam cap al nord en direcció a Sort, pel Congost del Collegats, que separa la comarca del Pallars Jussà de la del Pallars Sobirà. El riu Noguera Pallaresa uneix ambdues comarques i ens acompanya en la nostra ruta septentrional. Paga la pena aparcar el cotxe al congost i fer una excursioneta fins a l'Argenteria, una formació rocosa que, segons diuen, va inspirar a Gaudí a l'hora de construir la Sagrada Família.
La següent aturada la feim a Gerri de la Sal, que té una bella ribera amb un monestir molt malmenat.
Arribam a Sort, que com veis, ha condicionat una part del riu per als caiacs.
En aquesta comarca lleidatana i pirenenca es poden fer molts d'itineraris. Noltros decidim fer-ne un de curtet. L'inici de la nostra excursió comença a Rialp, a un parell de quilòmetres al nord de Sort. La ruta dura tres horetes i recorre la Vall d'Àssua.
Encara que ho paregui, no estic fent tai-chi :-)
Justament! Vàrem agafar malament l'itinerari i no ens va quedar més remei que travessar el riu Sant Antoni. Batuadell quin aigua més freda! Casi se'ns congelen els dits dels peus.
Per ventura va ser la fredor de l'aigua, o qui sap si el cansament acumulat, però na Laura es va posar malalta. No queda més remei que avortar l'excursió i tornar a l'hotel. No hi ha res que no curi una camamilla i un poc de xarop de llençol.

Ah! i evidentment compram loteria a la Bruixa d'Or, tot sigui perquè el propietari d'aquesta Administració de Loteria pugui anar de viatge a la Lluna. El negoci també dissenya participacions personalitzades per a la grossa de Nadal, com aquesta feta per a les Joventuts d'Esquerra Republicana.

9è dia. Erill la Vall - Taüll (20km)

Avui ens hem pres el dia amb calma i ens hem dedicat a visitar la vall de Boí xino-xano i a conèixer amb tranquil·litat les seves esglésies romàniques. Després de dir adéu a Erill la Vall, ens hem dirigit a Durro.
A més de visitar l'església de la Nativitat, hem fet una petita excursió a peu fins a l'ermita de Sant Quirc.
El paisatge recomforta, hom s'oblida dels problemes aquí.

Però, sens dubte, la joia de la vall és aquesta església romànic-lombarda, la de Taüll. La construcció té a l'àbside la famosa pintura mural del Pantocràtor.
A Taüll ens hem allotjat a l'Hostal de San Climent que, malgrat no tenir un bon servei (ens han donat la clau i se n'han anat perquè "els dilluns tanquen"), té una bona vista del campanari de Taüll.
Des de Taüll hem fet una petita excursió fins al Pla de l'Ermita, pujant per un rierol.

De vespre Taül sembla un llogaret fantasma. La veritat és que no estam trobant molts turistes pel Pirineu. Millor, més amples!
I per acabar volem retre homenatge a Nadal. Hem vist el maratonià partit sencer i durant les interrupcions per mor de la pluja, hem pogut anar de passeig. La seva gesta és estratosfèrica.